Poques persones van ser tan visionàries com Isaac Peral i Caballero, un dels més il·lustres marins, militars i científics. Però, al seu torn, poques persones van haver de patir les desgràcies per les que va passar Isaac Peral. Nascut el 1851 a Cartagena, Peral pertanyia a una família amb gran tradició militar. El seu pare i els seus dos germans grans van ser experimentats marins, amb el que no és d’estranyar que Isaac seguís els seus passos. El que sí és cridaner és l’edat en la qual la seva mare el va allistar al cos de marina: només vuit anys. Davant les absències del seu marit i les estretors econòmiques, Isabel Caballero va enviar a la reina Isabel II una sol·licitud perquè el seu fill Isaac obtingués el títol aspirant de Marina i pogués fer servir l’uniforme oficial, a condició que ingressés a l’acadèmia naval un cop hagi arribat a l’edat pertinent.
I va ser, precisament en 1865, cinc anys després, quan un Isaac de catorze anys entrava al Col·legi Naval Militar de San Fernando. Allà va descobrir la seva destresa amb la física, l’aritmètica, la geometria i l’àlgebra aconseguint, per això, el grau de guardamarina en el seu primer any enrolat. Però no només es va interessar per les matemàtiques.
Peral va posar interès en tot el relacionat amb la nàutica i la navegació, guanyant-se el sobrenom d’Isaac «el profund» per part dels seus companys. Al poc temps de llicenciar-se, Isaac Peral va protagonitzar una carrera fulgurant a l’Armada, participant en la Guerra dels Deu Anys a Cuba.
Peral va començar a ser conegut per la seva condecoració arran de la III Guerra Carlista, però el seu treball no es va limitar a l’àmbit bèl·lic. Els seus dots com a enginyer van servir per planificar un canal a Filipines, a més d’obtenir la càtedra de Física- Matemàtica a l’Escola de l’Armada. Seu és, també, un tractat teòric pràctic sobre els huracans.
Una vida plena de desgràcies
La decadència de l’imperi va produir també la decadència de la força naval, amb una flota envellida i vulnerable per la deixadesa dels seus mandataris i a mercè dels pirates i els seus adversaris en els territoris d’ultramar. Per intentar pal·liar aquest desastre inevitable, a Peral se li va ocórrer investigar la construcció d’un artefacte capaç de realitzar atacs submarins. En 1885, va presentar el seu projecte al ministeri de Marina de l’època, sent rebut amb entusiasme per la seva regent, el marquès de Pezuela. Però aviat van començar els inconvenients per al nostre protagonista. Els ministres que van substituir al marquès no compartien cap interès per desenvolupar el que seria el primer submarí de la història, per això, no seria fins a 1888 quan es va provar amb èxit l’invent d’Isaac Peral per expectació de tot el món … menys d’algunes gents del seu propi país. Després del rotund èxit de l’avarada del submarí, algunes autoritats van començar a executar una campanya de desprestigi contra Peral, minant les seves esperances de veure fabricat en sèrie el seu projecte i renunciant al seu lloc en la Marina. Van ser tals els atacs que el científic i militar va haver de patir, que es va veure obligat a netejar la seva imatge. Va intentar per tots els mitjans que publiquessin les seves cartes defensant-se, però cap mitjà va voler fer-se càrrec. Només un petit periòdic satíric va accedir, previ pagament per part de Perera.
Però, malgrat ser condemnat a l’ostracisme per gran part de la cort espanyola, Isaac Peral va seguir demostrant que era un home fora del comú. Després d’abandonar la Marina va fundar diverses empreses, com la Companyia Termoelèctrica del Manzanares, afegint als seus facetes de marí, enginyer i científic, la d’emprenedor.
Malauradament, a Isaac Peral se li va ser diagnosticat un càncer i en 1895 es trasllada a Berlín per ser operat. Quelcom ha fallat i un descuit en les cures va fer que Peral morís de meningitis el 22 de maig d’aquest mateix any.
A les seves esquenes deixar una trajectòria brillant, malgrat totes les dificultats que se li van imposar des del poder. Vilipendiat i menyspreat durant molts anys pel seu país, Peral va ser, sens dubte, un exemple de com lliurar-se a una causa, encara que les circumstàncies siguin ingrates.
