Molt abans que l’Estació Espacial Internacional (ISS) es convertís en un laboratori permanent al voltant de la Terra, la NASA ja investigava una qüestió fonamental: els éssers humans podien viure i treballar durant períodes llargs a l’espai?
Una de les respostes va arribar gràcies a Skylab, la primera estació espacial dels Estats Units i un dels projectes més importants de l’exploració espacial de la dècada de 1970.
El naixement de Skylab
Skylab es va llançar el 14 de maig de 1973 des del Centre Espacial Kennedy, a Florida, a bord de l’últim coet Saturn V que va arribar a volar. Segons la NASA, l’estació havia estat concebuda com un autèntic laboratori orbital, preparat per estudiar el comportament del cos humà en condicions de microgravetat, observar el Sol i la Terra i realitzar diferents experiments científics.
Però l’inici de la missió va estar lluny de ser senzill.
Durant el llançament, l’estació va patir desperfectes importants. El seu escut contra micrometeorits, que també funcionava com a protecció tèrmica, es va desprendre. Un dels grans panells solars va quedar inutilitzat i l’altre va quedar bloquejat.
Aquesta situació va reduir considerablement la capacitat de Skylab per generar electricitat i va provocar que la temperatura de l’interior augmentés de manera preocupant.
El que podia haver acabat amb el fracàs de tota la missió es va convertir, finalment, en una extraordinària demostració d’enginyeria i capacitat d’adaptació.
Una missió de rescat a centenars de quilòmetres de la Terra
La primera tripulació havia de viatjar fins a Skylab poc després del seu llançament, però la NASA va decidir ajornar la sortida mentre els equips de terra treballaven per trobar solucions.
Finalment, el 25 de maig de 1973, els astronautes Charles “Pete” Conrad, Joseph Kerwin i Paul Weitz van enlairar-se en direcció a l’estació.
La seva missió ja no consistia únicament a realitzar experiments científics. També havien de salvar Skylab.
Els astronautes van aconseguir instal·lar una protecció solar que va permetre reduir la temperatura de l’interior i van realitzar treballs a l’exterior de l’estació per alliberar el panell solar que havia quedat bloquejat. Gràcies a aquestes operacions, Skylab va recuperar bona part de la seva capacitat de funcionament.
Aquella experiència va demostrar una possibilitat que seria fonamental per a les missions espacials posteriors: els astronautes podien reparar i mantenir una nau mentre es trobava en òrbita.
Tres tripulacions i 171 dies habitats
Al llarg del programa, tres tripulacions de tres astronautes cadascuna van viure i treballar a Skylab.
La durada de les missions va anar augmentant progressivament. La primera tripulació hi va passar aproximadament 28 dies; la segona, 59 dies; i la tercera va arribar als 84 dies, una xifra que en aquell moment representava un important rècord nord-americà de permanència a l’espai.
En total, Skylab va estar habitada durant més de 171 dies.
Aquestes estades prolongades van permetre estudiar amb detall els efectes de la microgravetat sobre el cos humà.
Els astronautes van participar en nombrosos experiments relacionats amb els músculs, el sistema cardiovascular, l’equilibri, el metabolisme i altres canvis fisiològics produïts durant una estada prolongada fora de la Terra.
Els resultats d’aquests estudis serien essencials per preparar futures missions espacials de llarga durada.
Un gran observatori del Sol i de la Terra
Skylab no era només un lloc on estudiar el comportament dels astronautes. També era un sofisticat laboratori científic i observatori espacial.
Un dels seus elements més importants era l’Apollo Telescope Mount, que incorporava diferents instruments destinats a estudiar el Sol en diverses longituds d’ona.
Les seves observacions van aportar informació molt valuosa sobre la corona solar, les erupcions i l’activitat del Sol, fenòmens que resulten molt més difícils d’estudiar des de la superfície terrestre.
Els astronautes també van realitzar nombroses observacions del nostre planeta, contribuint al desenvolupament de les tècniques d’observació de la Terra des de l’espai.
Paral·lelament, a bord de l’estació es van desenvolupar experiments relacionats amb la ciència dels materials, la tecnologia i diversos processos físics en condicions de microgravetat.
El final de Skylab
Després que la tercera i última tripulació abandonés l’estació el febrer de 1974, Skylab va quedar desocupada.
Durant un temps es va estudiar la possibilitat que altres vehicles poguessin tornar-hi, però progressivament l’estació va anar perdent altitud.
Finalment, l’11 de juliol de 1979, Skylab va reentrar a l’atmosfera terrestre. Bona part de la seva estructura es va desintegrar durant la caiguda, encara que alguns fragments van arribar a zones de l’oceà Índic i d’Austràlia Occidental.
Acabava així la història de l’estació, però començava la del seu llegat.
El llegat de Skylab
Tot i que la seva vida operativa va ser relativament curta, Skylab va transformar la manera d’entendre els vols espacials tripulats.
Fins aleshores, bona part de l’exploració espacial nord-americana s’havia centrat en assolir grans objectius, com arribar a la Lluna. Skylab va representar una filosofia diferent: demostrar que l’espai podia convertir-se en un lloc on viure, treballar i investigar durant períodes cada vegada més llargs.
Les seves tres tripulacions van demostrar que els éssers humans podien adaptar-se a estades prolongades en microgravetat, desenvolupar centenars d’experiments i solucionar problemes tècnics complexos a centenars de quilòmetres de la Terra.
Moltes de les lliçons apreses durant el programa van ajudar a preparar el camí per a les futures estacions espacials i per a projectes com l’actual Estació Espacial Internacional.
Skylab també forma part d’una llarga història d’innovació en l’exploració de l’espai, un àmbit en què la enginyeria aeroespacial ha permès desenvolupar des d’estacions orbitals fins a sondes espacials capaces d’explorar l’univers.
Més de mig segle després del seu llançament, Skylab continua sent un extraordinari exemple de com la ciència, l’enginyeria i la capacitat humana per resoldre problemes poden convertir una situació crítica en una fita de la història de l’exploració espacial.
