Article de Jordi Masip Adsuara, Responsable d’Assessorament Financer de Mutuavalors EAFI, SL.
El value investing s’ha posat de moda, tothom ha sentit a parlar d’aquest o d’aquell gestor que obté tants i bons resultats. És com si aquest concepte de “value investing” només fes quatre dies que s’hagués inventat quan, en realitat, ja es començava a desenvolupar en l’època de la Gran Depressió, durant el famós crac del 29 als EUA.
Bàsicament, consisteix a aconseguir les millors rendibilitats a llarg termini aprofitant les fluctuacions de les cotitzacions a curt termini, i això els gestors ho fan possible tot comprant accions d’empreses a un preu baix.
Compren les accions amb la lògica d’un propietari, amb sentit comú i amb un horitzó temporal indefinit. El moment de la seva venda el determinarà la consecució del valor de les accions, que prèviament han calculat com a intrínsec o fonamental, aquell valor que després d’analitzar l’empresa determinen com el seu valor real.
Aquesta filosofia no inverteix en expectatives, sinó en realitats que es troben infravalorades. Aquesta idea combrega més amb el concepte d’inversor i menys amb el d’especulador i, per aquest motiu i en nombroses ocasions, les idees del value poden ser contràries a les del consens, ja que es busquen idees d’inversió que han passat desapercebudes, empreses molt castigades en la seva cotització, o que potser ja no estan de moda i aprofiten aquestes oportunitats invertint en moments en què la por predomina en el sentiment general de la resta d’inversors.
D’altra banda, no és gens estrany que, en moments d’eufòria borsària i en mercats clarament alcistes, els fons amb aquesta filosofia puguin obtenir rendibilitats inferiors a la dels altres fons de renda variable més arrelats als índexs principals. Històricament i a llarg termini, els gestors de value han obtingut millors resultats que els mercats financers de manera sistemàtica.
El perfil dels gestors value
Per aconseguir els seus objectius, els gestors seleccionen empreses sense imposar-se restriccions pel que fa al sector econòmic, a la dimensió o al país d’origen. Utilitzen companyies infravalorades des del punt de vista de l’anàlisi fonamental: empreses ben gestionades, de gran qualitat, amb avantatges competitius i sostenibles en el temps i dirigides per equips directius professionals i honestos.
És una característica comuna dels gestors de value dedicar el temps a estudiar les companyies i a esbrinar-ne el valor fonamental real. És bàsic invertir en empreses de les quals s’entén el model de negoci, per això s’analitzen exhaustivament els seus resultats financers històrics i s’elaboren projeccions de futur, visitant les fàbriques i contactant amb clients, proveïdors i competidors per conèixer-ne l’estratègia i el posicionament en el mercat, ja que normalment són empreses que no formen part dels índexs principals.
Inverteixen a llarg termini i enfoquen la inversió com una carrera de llarga distància o una marató. Després, han de tenir molta paciència i la convicció que el preu de mercat o la cotització actual i el valor intrínsec o fonamental d’una acció convergiran, i serà en aquest moment on es generarà el valor per a l’inversor.
A curt termini, estan molt atents per detectar ineficiències en les cotitzacions de les empreses, provocades per factors conjunturals que creen aquestes oportunitats tan buscades per aquests gestors. D’altra banda, els gestors acostumen a tenir sempre una part del patrimoni dels seus fons d’inversió en liquiditat per poder aprofitar ràpidament les ineficiències del mercat en les cotitzacions de les empreses —que ells ja han detectat i segueixen— en el moment en què es produeixin.
Una de les característiques principals d’aquest sistema d’inversió és l’alineació dels interessos dels gestors amb els interessos dels clients inversors. La pràctica totalitat dels gestors de value inverteixen en els propis fons que gestionen, i garanteixen d’aquesta manera la unió d’interessos, compartint els mateixos riscos i beneficis amb els clients inversors. Per aconseguir aquest alineament, les gestores de value acostumen a ser entitats petites i independents, ja que cal tenir present que els grans grups que controlen la indústria de productes financers prioritzen els seus criteris comercials davant dels purament vinculats a la inversió. Per aquest motiu, continuen aplicant les estratègies de venda massiva de productes financers segons els seus interessos comercials.
Un altre punt diferencial és que l’anàlisi macroeconòmica dels mercats no és gens rellevant, ni tampoc ho és l’anàlisi tècnica. Aquest tipus de gestió no utilitza instruments derivats i, en canvi, els gestors de value coincideixen a invertir en situacions de pànic del mercat, de fortes correccions i desmoralització dels inversors.
«El risc prové de no saber el que s’està fent»
En el value investing no tot són flors i violes. Tots els equips gestors estan d’acord que la seva preocupació principal és la pèrdua permanent del capital, més que no pas la pròpia volatilitat dels mercats o de les borses. La millor manera de controlar o reduir aquest risc és invertint amb un bon marge de seguretat. Benjamin Graham (1894-1976), considerat el precursor de la filosofia del value investing, va definir el marge de seguretat com la diferència entre el preu de mercat actual i el valor intrínsec o fonamental d’una empresa.
El risc principal que cap dels gestors de value reconeix en veu alta és equivocar-se a l’hora d’avaluar i analitzar aquest valor intrínsec.
A diferència d’altres inversors més indexats que poden utilitzar stop-loss, la característica principal dels gestors és la convicció en les anàlisis realitzades de les empreses en què decideixen invertir; això els porta a no posar-se nerviosos davant de caigudes addicionals en el preu de mercat de les accions de la seva cartera.
En els moments en què es produeixen caigudes addicionals, apareixen els dubtes de per què continua baixant la cotització del preu de compra. És aquí on els gestors analitzen si els motius macroeconòmics justifiquen les baixades, o bé si és que els inversors estan en situació de pànic, si la seva convicció és errònia, o si ells són els únics que estan convençuts del valor d’aquesta acció i, en canvi, hi pot haver algú que tingui més informació que ells i per això està venent les accions en lloc de comprar-les.
No obstant, quan la volatilitat dels mercats presenta oportunitats d’inversió, és el moment en què els gestors de value gaudeixen més: se’ls presenten bones oportunitats per implementar la seva filosofia. És pràcticament impossible preveure el comportament de les borses a curt termini i, en canvi, una de les millors maneres de minimitzar aquests riscos és invertir, com ho fa un gestor de value, en empreses infravalorades amb un elevat marge de seguretat. En definitiva, la manera d’actuar d’aquests gestors davant del risc pot quedar resumida en aquesta cita de Warren Buffett (1930), president executiu de Berkshire Hathaway, considerat l’inversor amb més èxit del segle XX i deixeble de Benjamin Graham:
«El risc prové de no saber el que s’està fent»
Si després de conèixer més a fons aquesta filosofia d’inversió, la volem dur a terme, la millor manera d’implementar-la és invertint mitjançant cistelles de fons d’inversió o plans de pensions, ja que a escala particular ens és impossible disposar de les eines suficients per poder identificar, de manera més o menys encertada, els valors intrínsecs d’aquelles empreses que podem pensar que presenten un preu de mercat baix.